Hi ha ferides que no es veuen
Totes les ferides deixen una marca.
Algunes són visibles. D’altres queden allotjades en llocs més profunds: en el cos, en la memòria, en la manera de relacionar-nos amb nosaltres mateixos i amb els altres.
GUILLEM neix d’una d’aquestes ferides.
La peça parteix de l’experiència real de Marta Punsola, artista de circ que va patir la síndrome de Guillain-Barré, una malaltia autoimmune que afecta el sistema nerviós perifèric i que pot arribar a provocar una paràlisi gairebé total.
Durant la fase més aguda de la malaltia, el seu cos pràcticament no responia. La comunicació podia reduir-se a una pestanyejada per dir sí i dues per dir no.
Però a dins, tot continuava.
Del testimoni a l’escena
A partir d’aquesta experiència personal i de les veus de família, amistats i professionals que van formar part del procés, la companyia construeix una peça sobre la fragilitat, el coma, la mort, la por, les cures i la transformació.
GUILLEM no busca explicar una història de superació.
S’allunya deliberadament de la idea de l’heroi que aconsegueix recuperar-se tot sol per posar la mirada en una altra realitat: necessitem els altres.
Quatre personatges recorren un procés de rehabilitació on sostenir i deixar-se sostenir es converteixen en una mateixa acció.
El circ, la dansa, el cant i el teatre construeixen un univers on el cos deixa de ser només una eina escènica per convertir-se en memòria, ferida, resistència i territori compartit.
Llum i esquerdes
El formigueig. La diplopia. La pèrdua de sensibilitat.
Els símptomes físics de la síndrome es converteixen també en llenguatge escènic i obren una reflexió més àmplia sobre la nostra pròpia sensibilitat.
Què deixem de sentir?
Què passa quan ens tornem insensibles al que tenim al voltant?
Fins i tot quan alguna cosa es trenca, la llum pot continuar entrant per les esquerdes.
Reconèixer la fragilitat és també començar a reconstruir.
